Podeu descarregar-vos el mapa de la passejada clicant les imatges.
dissabte, 29 de setembre del 2012
Miquel Desclot ens presenta la seva poesia.
A l'espera de la crònica de l'acte, us enllacem algunes fotos de la xerrada que ens va oferir Miquel Desclot sobre els poemes que s'han de llegir a la passejada.
dilluns, 17 de setembre del 2012
Conversant amb Miquel Desclot
Amb motiu de la passejada que estem acabant de preparar, vàrem demanar a en Miquel Desclot de trobar una estona per parlar dels seus versos, dels que tenim entre mans per a l'esdeveniment del dia 30. Tot i que ell ja ho farà el dia 27, hem d'aclarir que per confegir la passejada ens hem servit de dos llibres seus: Com si de sempre i El llevant bufa a ponent. Ens ha semblat que eren els poemes que més ens acosten a la natura, que més ens acosten a Sant Llorenç, tot i que no tots s'ubiquen a la nostra geografia més propera. La sorpresa ens la dóna el mateix Miquel en parlar-nos del recull inspirat en les terres d'Almajano, Sòria, Vella terra, vella gent, inclòs dins El llevant… La història dels versos, ens explica, s'inicia durant l'estada en aquest poblet
que el poeta i la seva dona fan convidats per Lluís Valls Areny, ja fa uns quants anys. Van ser dies de descans, de passeig, fins que l'amfitrió va esperonar l'escriptor a escriure versos sobre aquelles terres. Així, es pot dir que Vella terra, vella gent són versos que ens parlen de Castella, però que ho fan de la mà d'un castellarenc, provocat per un altre artista de casa nostra.
Desclot ens comenta que, de jove, la poesia de paisatge li interessava com a lector, des de Verdaguer a Guerau de Liost. Però trobava que ja tenia els seus bon mestres, que ja s'havia dit gairebé tot, del nostre paisatge. I va ser a través de la poesia japonesa quan va veure que hi havia noves formes d’abordar el paisatge, que es podia acostar a la natura d'una manera diferent; adoptant els haikús i les tankes accepta el repte que li llença Valls Arenys.
L’haikú és un poema breu, de 17 síl·labes, format per versos de cinc, set i cinc
síl·labes, respectivament, sense rima. La tanka té dos versos més, de set síl·labes. L’haikú és una forma de mirar, de viure. Frescor, espontaneïtat, expressió directa de l'emoció de l'instant. Desclot confessa que alguns dels seus versos són expressions instantànies de l'emoció, de la descripció d'una petita part del paisatge. És la poesia en estat pur, sense farciment, sense retòrica.
Rovira dreta.
En l'aram de la tarda,
recorda i vetlla.
El llevant bufa a ponent és el llibre més autènticament fidel a la poesia japonesa, ens diu l'escriptor castellarenc. Desclot ens bufa amb aires d'Orient; l'estil japonès serveix al poeta per acostar-se al paisatge castellà d'Almajano, però també al català, al vallesà. I nosaltres ens hem servit de versos de dos apartats més d'aquest Llevant , per a confegir la ruta poètica: Creixença de la terra (d'on hem extret els versos més vallesans: “La Castellassa”, “Camí de la Senyora”, “Coll d'Eres”, “Coll d'Estenalles”...) i Pur silenci de la vida.
Desclot se sent còmode amb aquesta manera d’abordar el paisatge, la natura. Se la fa seva, ens la fa nostra:
A entrada de fosc
en algun hort que no veig,
un càvec distant.
Com un flaix que il·lumina un instant, el poeta s'apropa a la natura, en l’haikú. I a través d'una paraula ens contextualitza el poema a l'estació de l'any que pertoca. I Desclot ho fa de forma magistral.
A la riera,
una cort de granotes
fan la nit fonda.
La ruta poètica també recull versos de Com si de sempre, d'Entre les fulles noves del salze, de Riera Major. Són haikús i tankes inspirats en l'estil japonès, també.
En aquesta ocasió, però, la natura i el paisatge adopten un segon pla, una segona intenció, per això no es pot parlar de poesia japonesa pròpiament dita: els pensaments i les dificultats del poeta i els records d'adolescència impregnen i donen forma a aquests dos poemaris. La temàtica no encaixa de manera fidel amb l'esperit de la poesia japonesa, ens diu Desclot.
Ja les cireres
verolen a les branques,
mugrons a l'aire.
Damunt la taula buida,
uns fulls en blanc... i el llapis.
“La poesia és per fer-la servir, ha de servir, en qualsevol context. M'agrada ser un poeta útil. Jo no escric per a mi sol, escric per compartir el que escric. Quan t'adones que fa servei, és una satisfacció” ens va dir Desclot en preguntar-li què li havia semblat la ruta que havíem confegit des de la Pedra Fina. Suposem, doncs, que al poeta castellarenc tampoc no li sabrà greu que hàgim utilitzat la seva poesia per mirar de plasmar i exemplificar la conversa que va tenir la gentilesa de concedir-nos. Un breu tast del que serà la xerrada del dia 27, a la sala d'actes d'El Mirador, per presentar la passejada.
que el poeta i la seva dona fan convidats per Lluís Valls Areny, ja fa uns quants anys. Van ser dies de descans, de passeig, fins que l'amfitrió va esperonar l'escriptor a escriure versos sobre aquelles terres. Així, es pot dir que Vella terra, vella gent són versos que ens parlen de Castella, però que ho fan de la mà d'un castellarenc, provocat per un altre artista de casa nostra.
Desclot ens comenta que, de jove, la poesia de paisatge li interessava com a lector, des de Verdaguer a Guerau de Liost. Però trobava que ja tenia els seus bon mestres, que ja s'havia dit gairebé tot, del nostre paisatge. I va ser a través de la poesia japonesa quan va veure que hi havia noves formes d’abordar el paisatge, que es podia acostar a la natura d'una manera diferent; adoptant els haikús i les tankes accepta el repte que li llença Valls Arenys.
L’haikú és un poema breu, de 17 síl·labes, format per versos de cinc, set i cinc
síl·labes, respectivament, sense rima. La tanka té dos versos més, de set síl·labes. L’haikú és una forma de mirar, de viure. Frescor, espontaneïtat, expressió directa de l'emoció de l'instant. Desclot confessa que alguns dels seus versos són expressions instantànies de l'emoció, de la descripció d'una petita part del paisatge. És la poesia en estat pur, sense farciment, sense retòrica.
Rovira dreta.
En l'aram de la tarda,
recorda i vetlla.
El llevant bufa a ponent és el llibre més autènticament fidel a la poesia japonesa, ens diu l'escriptor castellarenc. Desclot ens bufa amb aires d'Orient; l'estil japonès serveix al poeta per acostar-se al paisatge castellà d'Almajano, però també al català, al vallesà. I nosaltres ens hem servit de versos de dos apartats més d'aquest Llevant , per a confegir la ruta poètica: Creixença de la terra (d'on hem extret els versos més vallesans: “La Castellassa”, “Camí de la Senyora”, “Coll d'Eres”, “Coll d'Estenalles”...) i Pur silenci de la vida.
Desclot se sent còmode amb aquesta manera d’abordar el paisatge, la natura. Se la fa seva, ens la fa nostra:
A entrada de fosc
en algun hort que no veig,
un càvec distant.
Com un flaix que il·lumina un instant, el poeta s'apropa a la natura, en l’haikú. I a través d'una paraula ens contextualitza el poema a l'estació de l'any que pertoca. I Desclot ho fa de forma magistral.
A la riera,
una cort de granotes
fan la nit fonda.
La ruta poètica també recull versos de Com si de sempre, d'Entre les fulles noves del salze, de Riera Major. Són haikús i tankes inspirats en l'estil japonès, també.
En aquesta ocasió, però, la natura i el paisatge adopten un segon pla, una segona intenció, per això no es pot parlar de poesia japonesa pròpiament dita: els pensaments i les dificultats del poeta i els records d'adolescència impregnen i donen forma a aquests dos poemaris. La temàtica no encaixa de manera fidel amb l'esperit de la poesia japonesa, ens diu Desclot.
Ja les cireres
verolen a les branques,
mugrons a l'aire.
Damunt la taula buida,
uns fulls en blanc... i el llapis.
“La poesia és per fer-la servir, ha de servir, en qualsevol context. M'agrada ser un poeta útil. Jo no escric per a mi sol, escric per compartir el que escric. Quan t'adones que fa servei, és una satisfacció” ens va dir Desclot en preguntar-li què li havia semblat la ruta que havíem confegit des de la Pedra Fina. Suposem, doncs, que al poeta castellarenc tampoc no li sabrà greu que hàgim utilitzat la seva poesia per mirar de plasmar i exemplificar la conversa que va tenir la gentilesa de concedir-nos. Un breu tast del que serà la xerrada del dia 27, a la sala d'actes d'El Mirador, per presentar la passejada.
divendres, 14 de setembre del 2012
Desclot. Presentem la passejada.
Fa
uns mesos, des de la secció local d'Esquerra Republicana presentàvem
el cicle de trobades a la Pedra Fina. La primera d'aquestes trobades
vàrem dedicar-la a les eines de futur (recordeu: coworking,
networking..) amb l’anim d' ajudar a trobar sortides a l’ofec amb
què l’economia ens castiga. Ara reprenem el cicle, després del
descans estiuenc, amb una ruta poètica: “Passejant amb Miquel
Desclot”. Aquest cop per assajar la possibilitat de què la suma de
dos valors importants que tenim es converteixin en noves possibilitat
de riquesa. Parlem d'un gran poeta i d'una gran muntanya, és
evident.
Hem
confegit una tria dels versos del Miquel Desclot que ens parlen del
paisatge, no d’una manera descriptiva sinó com a ímputs que
desperten emocions o que ens intenten sorprendre amb observacions
singulars condensades en les paraules precises... o amb cargues de
profunditat de meditacions personals honestes i sinceres. Pensem que
dites en un entorn com el de la vall d’Horta ( que no deixa de ser
un micro-mon on una muntanya sorprenent fa néixer una riera que a
l’hora fa possible una vall fecunda, amb cases , camps i homes)
agafaran més força, i la nostre vivència de la vall i la muntanya
pot esdevenir molt més rica.
La
caminada per aquest recorregut literari serà el proper diumenge 30
de setembre. Uns dies abans, dijous 27, serà el mateix Miquel
Desclot qui ens introduirà a la seva poesia en una trobada a la sala
petita de l’Auditori. Us n'anirem donat detalls en properes
setmanes.
Creiem
que un recorregut marcat, pensat per gaudir dels versos de Miquel
Desclot, pot servir de reclam per a propis i estranys a fer una
activat lúdica i cultural apassionant. És un exemple de com, amb
el que tenim a l’abast, poder emprendre noves iniciatives que
puguin generar riquesa. Iniciatives culturals com aquesta o d’altres
recorreguts literaris possibles ( recorreguts de fauna i flora o
històrics, per exemple) poden suposar una forma d'enriquir la
meravella de Parc que tenim. “Els catalans de les pedres en fem
pans », diu la dita. Doncs posem-hi valor afegit: els
castellarencs dels versos i les pedres en fem pans, direm nosaltres.
Saber
reconeixer i agrair la tasca vers la cultura literària catalana d’en
Miquel Desclot és un acte de fe en nosaltres mateixos, com a
catalans i com a castellarencs. I de justícia, també: amb aquesta
trobada ens sumem al seguit d’actes de reconeixement a la feina del
Miquel Desclot que tot una colla de persones i d’entitats estan
organitzant amb l’excusa dels seus 60 anys. Estem segurs que el
cicle que començarà amb aquesta activitat serà un èxit per la
qualitat i per la participació.
Manifest!
És
al capdamunt del poble, allà on comença la muntanya; era al bell
mig dels jocs de la canalla; era una fita, el referent de molts
pantalons esmolats. Ara està enterrada, però viva; és el talismà
que ens ha de salvar de la mediocritat, de la deixadesa, de l’oblit.
Des de l’interior de l’era d’en Petasques flueixen les seves
forces protectores per a tot el poble. És la força mineral de la
Pàtria, és a la cruïlla de camins per on ha trepitjat gent
d’arreu.(1)
Igual com s’havia
de fregar la llàntia d’Aladí perquè concedís els desigs,
nosaltres la fregàvem i refregàvem amb els nostres culs. Ara ja no
la podem fregar però el seu efecte benefactor continua intacte,
només cal que l’invoquem amb respecte, convençuts que ella ens
ajudarà a trobar el fil del nostre futur sense oblidar la història
i la nostra identitat i poder transmetre-la a tots els nouvinguts
perquè també pugin estimar tot el que nosaltres estimem.
És l’amulet
protector contra l’especulació, l’engany, la falsedat. Allà
dalt vetlla des de la catarsi geològica que ens va conformar perquè,
sempre que tinguem un desig, la necessitat d’un cop de mà, la
puguem invocar tot fregant-nos el cul bo i mirant el cim.
Cal creure que
alguna cosa roman quieta, estable, a casa nostra, com la Pedra Fina,
que no es veu però que nosaltres sabem que hi és, com tantes i
tantes coses que ja no veiem però vull creure que endins nostre
encara hi són.
No estaria malament
que tots els que vàrem esmolar pantalons sobre la seva esquena hi
féssim peregrinació, per demanar-li que ens ajudi a mantenir viu el
nostre testimoniatge en aquests moments en què els perfils del
nostre paisatge es desdibuixen.
I els que només en
sabent l’essència perquè son molt joves o bé just han acabat
d’arribar hi tinguin fe. Perquè la fe, diuen, mou muntanyes.
Invoquem la seva força
ancestral per poder trobar els nous camins que ens menaran cap al
progrés i la llibertat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)