Manifest!

És al capdamunt del poble, allà on comença la muntanya; era al bell mig dels jocs de la canalla; era una fita, el referent de molts pantalons esmolats. Ara està enterrada, però viva; és el talismà que ens ha de salvar de la mediocritat, de la deixadesa, de l’oblit. Des de l’interior de l’era d’en Petasques flueixen les seves forces protectores per a tot el poble. És la força mineral de la Pàtria, és a la cruïlla de camins per on ha trepitjat gent d’arreu.(1)

Igual com s’havia de fregar la llàntia d’Aladí perquè concedís els desigs, nosaltres la fregàvem i refregàvem amb els nostres culs. Ara ja no la podem fregar però el seu efecte benefactor continua intacte, només cal que l’invoquem amb respecte, convençuts que ella ens ajudarà a trobar el fil del nostre futur sense oblidar la història i la nostra identitat i poder transmetre-la a tots els nouvinguts perquè també pugin estimar tot el que nosaltres estimem.

És l’amulet protector contra l’especulació, l’engany, la falsedat. Allà dalt vetlla des de la catarsi geològica que ens va conformar perquè, sempre que tinguem un desig, la necessitat d’un cop de mà, la puguem invocar tot fregant-nos el cul bo i mirant el cim.

Cal creure que alguna cosa roman quieta, estable, a casa nostra, com la Pedra Fina, que no es veu però que nosaltres sabem que hi és, com tantes i tantes coses que ja no veiem però vull creure que endins nostre encara hi són.

No estaria malament que tots els que vàrem esmolar pantalons sobre la seva esquena hi féssim peregrinació, per demanar-li que ens ajudi a mantenir viu el nostre testimoniatge en aquests moments en què els perfils del nostre paisatge es desdibuixen.

I els que només en sabent l’essència perquè son molt joves o bé just han acabat d’arribar hi tinguin fe. Perquè la fe, diuen, mou muntanyes.

Invoquem la seva força ancestral per poder trobar els nous camins que ens menaran cap al progrés i la llibertat.